Presentació "Diàleg amb una vida que batega"

 

-PARAULES DE TONI CARRIÓN-

Aquest poemari és un viatge íntim i visceral per la vida, el desig, la memòria i la llibertat. La veu lírica hi és intensa i immediata: escriure és viure, estimar i resistir, com feia Joan Brossa amb la paraula, o com celebrava Pablo Neruda l'eros i la passió.

Els versos juguen amb la tensió entre vida i mort,llum i foscor,recordant la fragilitat i el dolor d'autors com César Vallejo. La natura i el cos esdevenen símbols de llibertat i arrelament, evocantla comunió amb el món de Gabriela Mistral,mentre que la crítica social i la mirada cap al Poble connecten amb la poesia compromesa d'Antonio Machado o Mario Benedetti.

Formalment l'ús de metàfores sensorials, repeticions i llenguatge fragmentari crea un flux emocional immediat, un batec constant que fa que la poesia siga ritual de supervivència i afirmació vital. Temàticament,combina introspecció,celebració de la vida i del desig, i compromís amb la justícia i la memòria col·lectiva.

En definitiva és un poemmari confessional i potent, on cada imatge, cada vers batega amb la intensitat de qui estima, pateix i somia. La poesia no només expressa, sinò que transforma; vida, passió i memòria es confonen, i l'autor estableix un diàleg amb la tradició poètica sense renunciar a la seua veu pròpia. Amb pròleg de Maria Carmen Arnau i Orts, de segur que no et deixarà indiferent i, fins i tot, servirà per a sanar.

-PARAULES DE L'AUTOR-

Bon dia a totes i tots,

Parlar de Diàleg amb una vida que batega és endinsar-se en un territori intensament humà, on la paraula no només descriu, sinó que travessa, sacseja i, en molts moments, fereix per a poder curar. Aquest poemari no és un conjunt de versos aïllats, sinó una travessia vital: un itinerari emocional que oscil·la constantment entre la llum i la foscor, entre la caiguda i la reconstrucció.
Des dels primers poemes, la veu poètica es presenta com una consciència en diàleg amb si mateixa i amb el món. Hi ha una clara voluntat d’autoconeixement, però no des d’una mirada complaent, sinó des d’una lucidesa que sovint incomoda. De fet, el mateix poeta ens adverteix que

“l’autoconeixement extrem pot fer mal a la llibertat de ser qui vols” .

Aquesta tensió entre saber-se i perdre’s és una de les claus de lectura del llibre.Un dels grans eixos del poemari és la memòria: la infantesa, els pares, el poble, els temps passats que apareixen com un refugi però també com una ferida. Hi ha una evocació constant d’una edat daurada

“xiquets furtant melons, edat daurada”

que contrasta amb la duresa del present. Però aquesta memòria no és només nostàlgia; és també fonament, arrel, identitat col·lectiva. El “Poble”, escrit amb majúscula, esdevé un símbol de resistència i pertinença. En aquest sentit, la dimensió social i política travessa subtilment molts dels poemes. La veu lírica no es tanca en l’individualisme, sinó que s’obri a una consciència col·lectiva: una comunitat 

“a la que furtaren l’esperança” 

però que continua lluitant. Així, el llibre articula una poètica de la resistència, on l’esperança no és ingenuïtat, sinó acte de rebel·lia:

“Mai ens furtaran l’esperança” .

Un altre element fonamental és la relació amb el dolor. El poemari no l’esquiva; al contrari, el reivindica com a motor de transformació. El jo poètic afirma amb contundència que només a través del sofriment es pot accedir a una veritable comprensió de la bellesa i del coratge. Aquesta idea queda cristal·litzada en versos com:

“Si no haguera viscut el dolor més dur, / no creuria en la bellesa de l’orquídia” . 

El dolor, per tant, no és final, sinó procés: una combustió necessària per a renàixer, com una au fènix.Aquesta idea de renaixement connecta amb una altra gran força del llibre: la pulsió de vida. Malgrat la presència constant de la mort, la pèrdua i el buit, hi ha una energia vital que travessa tots els poemes. El desig, el cos, la sexualitat i fins i tot el plaer més carnal apareixen com a afirmacions radicals de l’existència. Versos intensos i desinhibits

“Després de follar, endorfinats, / és que ens sabem vius”

trenquen amb qualsevol intent d’idealització i situen el cos com a espai de veritat.

Formalment, el llenguatge del poemari és ric, directe i carregat d’imatges poderoses. Hi trobem una combinació molt interessant de lirisme i cruesa, de metàfores delicades i expressions abruptes. Aquesta dualitat reforça el contingut: la bellesa conviu amb la ferida, la llum amb la foscor. A més, l’ús d’elements naturals -la mar, la pluja, el foc, la terra- construeix un univers simbòlic que connecta l’experiència individual amb una dimensió més universal i gairebé ancestral.També és destacable la presència del temps com a fil conductor. El temps que passa, que es perd, que transforma; el temps de la memòria i el temps de la ferida. Els amics que 

“se’n van pel túnel del temps” 

evidencien aquesta fugacitat i la inevitabilitat de la pèrdua. Però, al mateix temps, el temps és també oportunitat de reconstrucció, de tornar a començar, com les ones de la mar que no deixen mai de repetir-se.

En definitiva, Diàleg amb una vida que batega és un llibre valent. Valent perquè no amaga les contradiccions, perquè s’atreveix a mirar de cara el dolor, perquè reivindica el desig i la vida amb tota la seua intensitat. És un poemari que no busca agradar, sinó dir; no busca acomodar, sinó despertar.I potser és precisament això el que el fa necessari: en un món sovint anestesiat, aquests versos ens recorden que viure és bategar, i bategar implica sentir ,amb tota la seua bellesa i tota la seua duresa.

Moltes gràcies.