POLS BLAVA
Poemari Guardonat en el Concurs de Creació Literària Puigmarí 2010( Maçanet de la Selva)
“...El amor es también una alcachofa
que va perdiendo sus emblemas
hasta que queda una fruición
una esperanza
un fantasmita.”
MARIO BENEDETTI
“...aprendre a estimar-se la vida
quan la vida fa mal”
LLUÍS LLACH
1)L’angúnia pot ésser trista i blava
quan la brúixola de vida resta espatllada
i l’empirisme tortura el cor dia a dia
nit rere nit
darrere de tòxics.
El vestit del jorn pot ésser de pols
petites deixalles de tot camí fet
o terrible solitud d’asfalt als peus
L’arbre de l’amor es podreix sempitern
en el desig d’ahir...
2)Ella no tornarà mai més.
No et va donar res
que li hages de tornar,
tan sols un cor enllordat…
Si vol recollir-lo
a l’avinguda de la mort
l’espera…
3)Aigualida l’esperança de trobar-te sense buscar
humida hora sota un pam d’alcohol i pols
la barca de vida sense remor ni rems
sura a la deriva a l’humedal dels projectes truncats..
4)Estimes molt poc
i ho escampes impúdic
Somies molt més
i ho calles poruc
Ets un home modern, això segur.
5)T’alces des de les deixalles amoroses de la nit
i encens el llum roig de desempar i precaucions
sola, encadenes la pols
amb ibuprofé i cos brut
No hi ha cap jorn
on amagar-se de l’alba
Ara, t’assaboreixes la pell
i té el tast amarg d’una pèrdua…
6)Vinc a tu i al teu mar d’amor
Ja em pots dir el temps que fa que m’estimes.
Recorde que, quan feres l’ahir, parires una il.lusió.
El despús ahir fou assassinat pels temps moderns.
7) Ahir tot un dia vagabundejà
per la senda putativa de l’amor
entre els segons, els minuts, i les hores
entre el matí, la vesprada, i la nit
de coneixences i reconeixences.
Hui obrem entre els matolls del temps
una casa plena de demà
amb els segons, els minuts, i les hores
amb els matins, vesprades, i les nits
de compartiments o coses no descompartides
El demà enderrocarà les velles estances
unint el wàter amb la cuina
o deixant-nos a la intempèrie.
8) No voldria ser-te mentider
mentre et dic que no em cal mentir-te
Això és important per tu.
Perdona doncs, que no et mentira
quan no et vaig dir tota la veritat
9)Un pedaç voraç teixit al cor
i el pensament que penetra opaques banderes,
unes libèl.lules blaves devoren l’estiu
entre flors incandescents què broten des del somni
i tanmateix
aquesta bellesa salvatge
és fràgil, efímera, trista, dúctil
vida
9)Es vesteix de papallona el cuc llefiscós
la crisàl.lida redentora muda la larva en blau i alat
el caos s’ordena quan l’atrafegat dia parix la nit
fins i tot l’amant s’enamora, miracle en mà.
El foc de la passió sempre deixa el testimoni de sutja
la cambra desgastada transforma el nen en home fet
i pinta Cronos els teus cabells atzabeja de calç
tot, en definitiva, canvia i res roman
amb tota la inmutabilitat d’allò esdevenidor
¿Per quina divina raó només l’amor
havia de rebel.lar-se contra aquesta llei natural?
10)Les fugides cap endavant
solen deixar darrere
una estela de desempar
El temps es dilata
tants kilòmetres com ens separen
La solitud s’autoproclama
vencedora de l’espai.
11)Últimament no tolere les flors
i m’acomode sec i prest
m’enfurisc front l’inhòspit
i m’acovarden els esgüells.
No confie en la primavera
no visc durant l’hivern
la immensa por m’atabala
i rese la pregària de l’ateu
Em desconec les arrugues
em prostituisc toix i cert
tampoc ho vull si no ho puc
però demane l’impossible.
Possiblement l’amor em siga
una petita carxofa esfullada i infactible...
12)Les mars dels nostres predecessors
són hui sempre braves i molt més blaves
el cant de sirena ens encega
trenca el reflex en esquerdes de mil cares
recollits per infinits oceans...
Potser concoordem hui
millor amb l’efímera travessia-vida
navegant honests per la mar-amor
Malgrat tot, la neurosi guia el timoner
com si fos el nou estel polar...
13)Gràcies per deixar-me lliure
per còrrer els carrers de nit
amb els seus fanals ràpids
i el fred besant-me el rostre
Gràcies per no permetre
que mai t’oblide ni retrobar-te
a cada cantonada de l’insomni
i forjar darrere teu un nou home
Gràcies per recordar-me
una persona millor i anterior
em sent nou però sóc vell
em sent feixugament lleuger
Gràcies per ser ara un somni
un vague record i una nebulosa
perduda al firmament dels sentits
un inventari d’anhels reinventats
Gràcies per deixar-nos tan sols
viure
a mi i al meu cor de vent...
14)Esta nit necessite anestèsics
per aquest cor blau i sense sentit
que reclama la despedida
de rostres inconeguts i cossos
potents per amerar
La solitud tòxica és el camí més curt
cap al son profund
Aigualit de corada
em bec el blues...
15)El desengany és part del cicle del nàixer i l’oblit.
Tot comença un dissabte fresc de juliol ,
tot acaba amb l’hivern dels sentits,
en diumenge a la tarda
Els sentiments redescoberts
s’apedacen amb esparadraps
vaguen sota la pluja
i rentant-se de vísceres roves
es desinfecta la ferida,
per deixar una escletxa on esgüellar,
tal com muts que es neguen a tancar els llavis
amb el seu crit de fe...
La nova esperança furgarà sobre la nafra
del vell desengany...
16)Et deixaré aquesta nit blava de pols
a l’amagatall secret dels somnis trencats
i et ploraré el ventre, els peus, els dits i el sexe...
No és que ja no florisquen roses
entre les meues dents
no és que ara em distraga amb l’humitat seca
d’altres nits clandestines
Sinó que el brunzit m’esclata
dintre els meus sorolls
perd la mida del que sóc
i mor a poc a poc i a la deriva...
Potser en un present futur
amb pocs mots et faria
un encarnat bes de nou
però, ara, vida
posseïsc malsons, insomnis i quimeres,
i l’amor m’és utopia
irrealitzable.
17)Tot són dubtes.
Fins i tot dubte d’esta certesa colpidora:
el meu desig esgarrant l’amor,
la teua creu clivellant-me el dol.
Gairebé abrace la nostra mar d’incertesa
i el seu miratge d’horitzons de barques vives
l’aigua salobrossa flueix
sòlida per innombrables pèrdues
A terra ferma hi ha utopies de fang
irreals i inassolibles com un son
el terrisser perd el temps a la taverna
i tenim tots cíclic el futur de la sort.
Potser l’amor no paga la pena de por
i la cerimònia estiga meitat sincera
potser sentencie l’atzar l’última condemna
i no vullga seguir estimant-te com a bandera...
18)Em rugeix famolenca la bèstia
una guitarra elèctrica tasta greu
l’amor anyenc de dits i cossos
els balafiats esquelets
malmesos cadàvers
de la Dona...
19)I ara el trenc d’alba es retarda
la matinada té el cor glaçat de solitud
I ara, tot és lluny i veloç com una amenaça
Ara i de nou,sóc vell moribund
20) Fred asfalt, boira espessa,
foscor de nit, pàram de ciutat...
La solitud és tot això
i també un silenci.
21)T’abrace amb escrupulosa duresa
tot ho impregnes d’oxígen brut
la pols i la seua incoherència
em recordes un infinit inexistent
com de llengua aspra i amorosa.
T’abrace
i el teu calor em traspassa
del pit a l’espatlla
com una daga.
22)Escolte la teua música per oblidar-te
per recordar que la mentida és tan certa
i humana com ho és la veritat
que l’oblit és enrecordar-me de no recordar-te
que el record és una nebulosa perduda de passat.
El temps que em queda
l’empraré en refer mentides
en apedaçar veritats
al vestit nu del futur
“...El amor es también una alcachofa
que va perdiendo sus emblemas
hasta que queda una fruición
una esperanza
un fantasmita.”
MARIO BENEDETTI
“...aprendre a estimar-se la vida
quan la vida fa mal”
LLUÍS LLACH
1)L’angúnia pot ésser trista i blava
quan la brúixola de vida resta espatllada
i l’empirisme tortura el cor dia a dia
nit rere nit
darrere de tòxics.
El vestit del jorn pot ésser de pols
petites deixalles de tot camí fet
o terrible solitud d’asfalt als peus
L’arbre de l’amor es podreix sempitern
en el desig d’ahir...
2)Ella no tornarà mai més.
No et va donar res
que li hages de tornar,
tan sols un cor enllordat…
Si vol recollir-lo
a l’avinguda de la mort
l’espera…
3)Aigualida l’esperança de trobar-te sense buscar
humida hora sota un pam d’alcohol i pols
la barca de vida sense remor ni rems
sura a la deriva a l’humedal dels projectes truncats..
4)Estimes molt poc
i ho escampes impúdic
Somies molt més
i ho calles poruc
Ets un home modern, això segur.
5)T’alces des de les deixalles amoroses de la nit
i encens el llum roig de desempar i precaucions
sola, encadenes la pols
amb ibuprofé i cos brut
No hi ha cap jorn
on amagar-se de l’alba
Ara, t’assaboreixes la pell
i té el tast amarg d’una pèrdua…
6)Vinc a tu i al teu mar d’amor
Ja em pots dir el temps que fa que m’estimes.
Recorde que, quan feres l’ahir, parires una il.lusió.
El despús ahir fou assassinat pels temps moderns.
7) Ahir tot un dia vagabundejà
per la senda putativa de l’amor
entre els segons, els minuts, i les hores
entre el matí, la vesprada, i la nit
de coneixences i reconeixences.
Hui obrem entre els matolls del temps
una casa plena de demà
amb els segons, els minuts, i les hores
amb els matins, vesprades, i les nits
de compartiments o coses no descompartides
El demà enderrocarà les velles estances
unint el wàter amb la cuina
o deixant-nos a la intempèrie.
8) No voldria ser-te mentider
mentre et dic que no em cal mentir-te
Això és important per tu.
Perdona doncs, que no et mentira
quan no et vaig dir tota la veritat
9)Un pedaç voraç teixit al cor
i el pensament que penetra opaques banderes,
unes libèl.lules blaves devoren l’estiu
entre flors incandescents què broten des del somni
i tanmateix
aquesta bellesa salvatge
és fràgil, efímera, trista, dúctil
vida
9)Es vesteix de papallona el cuc llefiscós
la crisàl.lida redentora muda la larva en blau i alat
el caos s’ordena quan l’atrafegat dia parix la nit
fins i tot l’amant s’enamora, miracle en mà.
El foc de la passió sempre deixa el testimoni de sutja
la cambra desgastada transforma el nen en home fet
i pinta Cronos els teus cabells atzabeja de calç
tot, en definitiva, canvia i res roman
amb tota la inmutabilitat d’allò esdevenidor
¿Per quina divina raó només l’amor
havia de rebel.lar-se contra aquesta llei natural?
10)Les fugides cap endavant
solen deixar darrere
una estela de desempar
El temps es dilata
tants kilòmetres com ens separen
La solitud s’autoproclama
vencedora de l’espai.
11)Últimament no tolere les flors
i m’acomode sec i prest
m’enfurisc front l’inhòspit
i m’acovarden els esgüells.
No confie en la primavera
no visc durant l’hivern
la immensa por m’atabala
i rese la pregària de l’ateu
Em desconec les arrugues
em prostituisc toix i cert
tampoc ho vull si no ho puc
però demane l’impossible.
Possiblement l’amor em siga
una petita carxofa esfullada i infactible...
12)Les mars dels nostres predecessors
són hui sempre braves i molt més blaves
el cant de sirena ens encega
trenca el reflex en esquerdes de mil cares
recollits per infinits oceans...
Potser concoordem hui
millor amb l’efímera travessia-vida
navegant honests per la mar-amor
Malgrat tot, la neurosi guia el timoner
com si fos el nou estel polar...
13)Gràcies per deixar-me lliure
per còrrer els carrers de nit
amb els seus fanals ràpids
i el fred besant-me el rostre
Gràcies per no permetre
que mai t’oblide ni retrobar-te
a cada cantonada de l’insomni
i forjar darrere teu un nou home
Gràcies per recordar-me
una persona millor i anterior
em sent nou però sóc vell
em sent feixugament lleuger
Gràcies per ser ara un somni
un vague record i una nebulosa
perduda al firmament dels sentits
un inventari d’anhels reinventats
Gràcies per deixar-nos tan sols
viure
a mi i al meu cor de vent...
14)Esta nit necessite anestèsics
per aquest cor blau i sense sentit
que reclama la despedida
de rostres inconeguts i cossos
potents per amerar
La solitud tòxica és el camí més curt
cap al son profund
Aigualit de corada
em bec el blues...
15)El desengany és part del cicle del nàixer i l’oblit.
Tot comença un dissabte fresc de juliol ,
tot acaba amb l’hivern dels sentits,
en diumenge a la tarda
Els sentiments redescoberts
s’apedacen amb esparadraps
vaguen sota la pluja
i rentant-se de vísceres roves
es desinfecta la ferida,
per deixar una escletxa on esgüellar,
tal com muts que es neguen a tancar els llavis
amb el seu crit de fe...
La nova esperança furgarà sobre la nafra
del vell desengany...
16)Et deixaré aquesta nit blava de pols
a l’amagatall secret dels somnis trencats
i et ploraré el ventre, els peus, els dits i el sexe...
No és que ja no florisquen roses
entre les meues dents
no és que ara em distraga amb l’humitat seca
d’altres nits clandestines
Sinó que el brunzit m’esclata
dintre els meus sorolls
perd la mida del que sóc
i mor a poc a poc i a la deriva...
Potser en un present futur
amb pocs mots et faria
un encarnat bes de nou
però, ara, vida
posseïsc malsons, insomnis i quimeres,
i l’amor m’és utopia
irrealitzable.
17)Tot són dubtes.
Fins i tot dubte d’esta certesa colpidora:
el meu desig esgarrant l’amor,
la teua creu clivellant-me el dol.
Gairebé abrace la nostra mar d’incertesa
i el seu miratge d’horitzons de barques vives
l’aigua salobrossa flueix
sòlida per innombrables pèrdues
A terra ferma hi ha utopies de fang
irreals i inassolibles com un son
el terrisser perd el temps a la taverna
i tenim tots cíclic el futur de la sort.
Potser l’amor no paga la pena de por
i la cerimònia estiga meitat sincera
potser sentencie l’atzar l’última condemna
i no vullga seguir estimant-te com a bandera...
18)Em rugeix famolenca la bèstia
una guitarra elèctrica tasta greu
l’amor anyenc de dits i cossos
els balafiats esquelets
malmesos cadàvers
de la Dona...
19)I ara el trenc d’alba es retarda
la matinada té el cor glaçat de solitud
I ara, tot és lluny i veloç com una amenaça
Ara i de nou,sóc vell moribund
20) Fred asfalt, boira espessa,
foscor de nit, pàram de ciutat...
La solitud és tot això
i també un silenci.
21)T’abrace amb escrupulosa duresa
tot ho impregnes d’oxígen brut
la pols i la seua incoherència
em recordes un infinit inexistent
com de llengua aspra i amorosa.
T’abrace
i el teu calor em traspassa
del pit a l’espatlla
com una daga.
22)Escolte la teua música per oblidar-te
per recordar que la mentida és tan certa
i humana com ho és la veritat
que l’oblit és enrecordar-me de no recordar-te
que el record és una nebulosa perduda de passat.
El temps que em queda
l’empraré en refer mentides
en apedaçar veritats
al vestit nu del futur
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada